El Calafate (Argentina) 3 de febrer del 2005 (6.590 m)
Després
d' una intensa setmana al Chalten, un poble que sembla sortit d'una
pel.lìcula del Far west, ja tornem a ser al Calafate. si per algo és
famosa aquesta regió de la Patagonia és pel seu permanent mal temps,
molts escaladors arriben a estar mesos esperant una finestra de bon
temps que molt sovint no arriba. Aprofitem els primers dies al Chalten
per acabar de recuperar-nos d'un emprenyador refredat record del circuit
de Paine. Per no faltar a la tradició el primer trekking el fem a la
base del mític Cerro Torre, és quan et trobes a la seva base quan entens
perquè és considerada com un dels cims més difícils d'escalar.
Ens contagiem de l'ambient que es viu al campament Bridwell on es
reuneix l'elit de l'escalada mundial i això ens fa entrar el neguit
d'acometre alguna ascensió per modesta que sigui enmig de tants gegants
Projectem dues escalades glacials, la primera a l'agulla Guillaumet, dit
i fet al dia següent carreguem sobre les nostres esquenes tot el pes
que són capaces de suportar i acometem una dur.a i maca aproximació de
més de mil metres de desnivell i uns quants quilómetres, per sort els
boscos patagònics tornen a sorprendre'ns i ens fan més grata la
travessa. Al despertar del nostre vivac a Piedra Negra la màgia de la
muntanya ens envolta un cop més, som al peu d'una glacera, sota un circ
d'agulles esmolades i de fons la immensa massa del gel continental. El
fred fa que ens posem ràpidament en moviment (-10ºC) i ens dirigim cap
al nostre objectiu, però la sort no ens acompanya i a pocs metres de
l'inici de la via un incident ens fa recular.
Una
inoportuna pedra ha provocat un tall a la ma de la Laura que aconsella
donar la volta. "La montaña no ha sido buena contigo" va ser la primera
exclamació de l'infermera a l'anar a fer les primeres cures i tenia tota
la raó del món. Per sort no ha estat greu, però ara no podrem pensar en
enfilar-nos fins d'aquí unes quantes setmanes. Ara bé, en un lloc com
aquest i amb un bon temps tan extraordinari (ja són 4 dies de sol i
sense vent) fa que sigui impossible quedar-nos quiets, així que fem
l'altre gran clàssic de la zona, el trekking del Fitz Roy. L'immensa
mole de granit del Fitz no et deixa indiferent i resulta curiós el
moviment de gent que hi ha, no parem de creuar-nos amb cordades de
diferents nacionalitats que pugen a escalar-lo, s'ha d'aprofitar aquesta
inusual finestra de bon temps. La primera impressió que ens va donar el
Chalten va ser d'un lloc inhòspit i desagrait, el dia que marxem hem de
reconèixer que ha resultat tot el contrari. El darrer dia el dediquem a
despedir-nos de les nombroses amistats que hem fet en aquest poblet
aquesta darrera setmana i res millor que un bon asado argentino a casa
d'un escalador local per segellar el comiat. 
Mentres per les finestretes del bus veiem allunyar-se aquestes
desafiants agulles granítiques en el nostre record queda present la seva
gent que sens dubte donen vida al que sense ells només serien pedres.
L'arribada al Calafate ens torna de nou a la civitizació amb tot el que
comporta, bancs, botigues, turisme de masses, preus alts... Com a
cloenda anem a veure la glacera del Perito Moreno, visita obligada per a
tothom que para en aquesta ciutat i com que ens hem adaptat la mar de
bé no tenim problemes per fer-nos passar per argentins i així evitar
pagar el preu de turista que és el triple de car!! En vista que no podem
escalar, sense preses però sense pauses ens dirigim cap a la capital de
Xile, Santiago. 