Huaraz (Perú), 19 de juliol del 2005 (19.310 km)
La nit de Sant Joan d’ara fa tres anys, mentre estàvem aclimatant al camp base de l’Alpamayo, al nostre davant teníem omnipresent un nevat majestuós de formes perfectes. Va ser la seva visió la que va fer sorgir la idea de tornar a aquestes terres per ascendir-lo més tard o més d’hora i que acaba convertint-se en la llavor iniciàtica d’aquesta travessa andina. Després de molts mesos, quilòmetres i escalades estem a punt de tancar el cercle, aquesta muntanya somiada és l’Artesonraju.
Un altre cop tornem a ser dos i el pas per Caraz o l’arribada a la llacuna Parón ens desperten antics records, un cop més ens torna a sorprendre el seu entorn salvatge i sobretot el blau turquesa dels llacs, tan intens, tan irreal. A l’arribada al camp base (4.200m) ens venen a rebre els seus moradors majoritaris, un espès núvol d’insistents tabacs ens dóna la benvinguda. Amablement els deixem enrera, preferim continuar unes hores i uns quants metres més amunt fins instal·lar-nos al peu de la glacera en el camp morrera (4.800m), aquest es situat dalt d’un promontori des d’on podem albirar una de les millors vistes de la Cordillera Blanca.
Estem envoltats per un cercle de cims tandesafiants com mítics, Huandoys, Pisco, Chacraraju, Piràmide de Garcilaso i sobre nostre l’Artesonraju (6.025m). La nostra idea inicial era fer doblet amb l’escalada de la veïna Piràmide, però arribar fins la seva base presenta notables dificultats, de fet cap cordada ha fet cim aquesta temporada i això determina que concentrem totes les nostres mirades i forces en l’Arteson. Mentre gaudim d’una de les darreres i màgiques postes de sol andines podem veure com a mitja paret es van encenent petits punts de llum, són les cordades que encara estan baixant de la via. Aquest detall ens fa adonar que si no anem per feina no tindrem una ascensió ni fàcil, ni ràpida en aquesta interminable paret que ens aguarda gèlida, temptadora.
Al matí següent tan sols ens separen tres cents metres de desnivell fins al camp glacera (5.100m), però aquests discorren a través d’una planera i laberíntica glacera sense camí possible, són gairebé treshores de tensió constant, evitant esquerdes i remullades de peus. Arribem d’hora i això ens permet visualitzar i memoritzar tant la via com, sobretot, l’aproximació que de ben segur la farem de negra nit. Avui hi ha prop de vint persones escalant la cara sud-est d’aquest popular nevat, però tot sembla indicar que demà serà ben diferent.
A les dues de la matinada ens posem en marxa a través de dures rampes, compartim foscor, fred i son amb dos nord-americans, però ells “amablement” ens cedeixen el capdavant per buscar l’intricat camí enmig d’esgarrifoses esquerdes. Sense esperar-ho ens donem de nassos amb l’inici de la via, mentre ens equipem ràpidament veiem que l’habitualment complicada rimaia aquest any és tan sols un pur tràmit.
Iniciem l’escalada, són vuit cents metres de pendent uniforme i sostinguda fins el mateix cim en els que no tindrem ni un sol replà on recuperar l’alè i les forces. Avancem a bon ritme per neu que deixa bastant que desitjar i en tot moment a l’ensamble, primer evitant ressalts rocosos i després per neu continua. La foscor ens impedeix veure més enllà dels cinc metres dels nostres llums frontals, per tant quan gairebé a les sis del matí els primers raigs de llum il·luminen l’abisme ens enduem una gran alegria, hem aconseguit escalar més de la meitat de la paret a les fosques.
Poc a poc el cim s’apropa, l’intens fred i la bona aclimatació fan que cada cop anem més ràpid fins arribar a un tram on la immensa paret s’estreta i es redreça, això significa que el cim ja és a l’abast. Un cop a l’aresta ens traiem la corda, ens resten pocs metres fins el punt culminant, cada un va al seu pas, al seu aire, amb els seus pensaments... estem contents, però tristos alhora, aquesta darrera escalada és més que això.
La nostàlgia ens envaeix per moments, una abraçada, una mirada que diu tantes coses sense necessitat d’obrir la boca. La meteorologia s’ha volgut unir a aquest fi de festa i ens dóna uns minuts per gaudir d’una panoràmica excepcional abans de cobrir tot l’horitzó d’espessos núvols. Sense voler la mirada busca el camp base de l’Alpamayo, quan has somiat amb assolir una fita i aquesta s’acaba fent realitat hi ha una satisfacció enorme, però també deixa un gran buit. Avui ens quedaríem hores aquí dalt, però el molest vent que bufa fa que iniciem la llarga baixada, sortosament els rapels ja estan instal·lats.
Són un total de catorze fins la rimaia i de setanta metres de llargada, és una mida emprenyadora ja que tothom va amb cordes de cinquanta o seixanta metres i ens veiem obligats a fer una curta, però exposada desgrimpada en cadascun dels rapels. La tornada a la tenda, aquest cop de dia, ens fa adonar-nos de lo vertiginós del camí d’aproximació, quan per fi deixem la motxilla al terra i aixequem la mirada cap dalt de tot veiem els yanquis que en aquest precís moment inicien el descens. Uffff, això ens fa veure lo ràpida i neta que ha estat la nostra ascensió. Són les dues en punt de la tarda, en total menys de dotze hores entre pujar i baixar.
Al matí següent, tant punt ens aixequem, no podem fer res més que esbossar un somriure, la sort ens ha estat de cara. Una copiosa nevada ha tirat per terra les il·lusions de moltes cordades de fer cim en els propers dies. Sota la neu primer i la pluja després iniciem el retorn. Aquest cop sentim més pes del normal a l’esquena, potser és que els nostres pensaments ha són molt lluny d’aquí. Que carai.... som a juliol i ja toca una mica de platja!!!!.
