Potosí, la perversiò del vil metall

Potosí (Bolívia), 28 d’abril del 2005  (14.900 km)
Tan punt passem la frontera boliviana ens instal·lem davant la Laguna Blanca i comencen les negociacions per pujar al Licancábur. Necessitem transport per arribar a la base de la muntanya, però aquest sembla anar lligat de forma indissoluble al guia de torn. Després d’una acalorada i àrdua discussió no ens posem d’acord, nosaltres ens quedem sense transport i per tant sense cim, però ells es queden sense negoci també. Preferim no pujar al Licancábur a haver-ho de fer amb un guia imposat i innecessari, per nosaltres encara és més important la forma en que es du a terme una ascensió que el simple objectiu del cim. El dia destinat al Licancábur l’aprofitem per fer una passejada fins els cinc mil metres i gaudir de les vistes sobre l’altiplà mentre reforcem l’aclimatació.

Els tres dies següents són inoblidables, ens endinsem de ple a l’altiplà bolivià dalt un tot terreny amb Zígor i Amatza, una parella d’escaladors bascs que també estan de periple i tenen plans similars als nostres.

Les postes de sol degut a l'alçada i un ambient trasparent de l'atmosfera, es tot un espectacle per si sol on podrien passar hores i hores gaudint d'aquest espectacle natural.

Les hores i els quilòmetres volen, llacunes de mil colors, flamencs, termes, paisatges lunars..... sense baixar mai dels 4.200 metres i en ocasions fregant els cinc mil. Les condicions climàtiques són dures, el fred és intens, fins i tot ens veiem sorpresos per una forta nevada.

El darrer dia de travessa creuem el salar d’Uyuni, el més gran del món, una immensa planícia blanca sense interrupcions i encerclada de volcans. Ens sorprèn anar trobant poblets en llocs tan inhòspits, però resulta difícil comunicar-nos amb els seus habitants ja que la majoria només parlen quechua o aymara.

Després d’una breu estada a Uyuni arribem a la mítica ciutat de Potosí situada al peu del Cerro Rico d’on s’extreia la plata que va convertir a Potosí en la segona ciutat més gran del món al segle XVI. Avui aquest esplendor ja ha passat, però el Cerro Rico continua essent explotat i es troba solcat per milers de quilòmetres de galeries. La visita a les seves mines ens deixa frapats per la duresa de les condicions de treball que no han variat gaire en els darrers cinc cents anys.

Aquests primers dies a Bolívia han servit per trencar la imatge que teníem preconcebuda, la gent és cordial i acollidora i el país és barat, vergonyosament barat!!! Per fi hem deixat de sentir-nos com un euro amb potes pel fet de ser turistes en un país sudamèrica