Santiago de Xile, 20 de febrer del 2005 (10.130 km)
Hem escollit el Cajon del Maipo, una serralada molt propera a Santiago de Xile, per iniciar la nostra aclimatació a l’alçada. Després d’informar-nos els pics escollits han estat dos, el volcà San José (5.856m) i el Cerro Marmolejo (6.108m). Degut als molts dies que pensem estar aquí a dalt portem un pes considerable, sobretot de menjar, per tant per arribar a l’acollidor refugi Plantat (3.130m) un cavall ens fa un cop de ma (o millor dit d’esquena…) per poder superar els més de mil metres de desnivell que hem de salvar des del punt de sortida. Des del primer moment el San José es veu un pic immens en totes les seves dimensions i amb grans glaceres penjants.
Hem escollit el Cajon del Maipo, una serralada molt propera a Santiago de Xile, per iniciar la nostra aclimatació a l’alçada. Després d’informar-nos els pics escollits han estat dos, el volcà San José (5.856m) i el Cerro Marmolejo (6.108m). Degut als molts dies que pensem estar aquí a dalt portem un pes considerable, sobretot de menjar, per tant per arribar a l’acollidor refugi Plantat (3.130m) un cavall ens fa un cop de ma (o millor dit d’esquena…) per poder superar els més de mil metres de desnivell que hem de salvar des del punt de sortida. Des del primer moment el San José es veu un pic immens en totes les seves dimensions i amb grans glaceres penjants.
A
partir del refugi optem per assolir cada nova alçada en dues etapes, un
dia portegem el menjar i el següent la resta de l’equip. Generalment es
sol fer aquest cim amb només dos camps d’alçada a partir del refugi,
però nosaltres veiem que no aclimatem amb la facilitat que pensavem i
optem per fer un campament intermig més. Després de varis dies guanyant
alçada cada cop ens sembla més i més gran aquesta immensa mole, molt més
que la primera vegada que la vam veure. El terreny pel que
avancem és ingrat, un terra volcànic molt pedregós i glaceres plenes de
penitents perilloses durant les hores de més calor.
El darrer camp el muntem a la cota 5.000, al bellmig d’una arrodonida aresta, en una petita plataforma on fem entrar la tenda amb calçador. A partir d’aquest moment els dies radiants i serens de bon temps que ens havien acompanyat canvien completament. El dia de cim dubtem si pujar o no, ens fa por baixar i no trobar la tenda fixada únicament sobre petits amuntegaments de pedra volcànica, uns anclatjes massa precaris per la força del vent que bufa. Finalment, tard d’horari, ens decidim a anar cap amunt, la ventisca és considerable i la sensació tèrmica de fred és de molts graus sota zero, en aquestes circumstàncies ens plantem gairebé en la meitat de l’horari habitual al cim ja que no podem fer cap parada durant l’ascenció. La forta olor a sofre ens confima que ja som a dalt, la visió des del cim és impagable i se’ns perd la vista cap a altres horitzons andins. La impressionant imatge del profund cràter dóna per bo tot l’esforç realitzat fins aquí.
Amb les fotos de rigor fetes i abrigats amb tot el que duem a sobre iniciem sense demora el descens cap al camp 3, per sort la tenda ens ha volgut esperar!!!. En vista del canvi de temps ens oblidem d’enllaçar des d’aquí el cim del Marmolejo i baixem sense cap mena de pressa aprofitant així el benefici d’estar alguna nit més a alçada. Tres dies de descans relatiu i ara marxem cap a Mendoza (Argentina) on ens espera un autèntic repte, assolir la màxima alçada d’Amèrica, l’Aconcagua (6.962m) per la via de la glacera del Polacs on esperem que la bona feina feta fins ara doni els seus fruits.
