No es este el relato de hazañas impresionantes, es un trozo de dos vidas tomadas en un momento en que cursaron juntas un determinado trecho, con identidad de aspiraciones y conjunción de ensueños.

Veíamos el futuro con impaciente alegría. Parecía que respirábamos más libremente un aire más liviano que venía de allá, de la aventura.

El personaje que escribió estas notas murió al pisar de nuevo tierra Argentina, el que las ordena y pule, “yo”, no soy yo; por lo menos no soy el mismo yo interior. Ese vagar sin rumbo por nuestra “Mayúscula América” me ha cambiado más de lo que creí.


Fragments de Diarios de Motocicleta escrit per Ernesto “Che” Guevara durant el seu viatge iniciàtic per sud-amèrica en 1.952.

Toclla, la muntanya lluminosa


Huaraz (Perú), 12 de juliol del 2005  (19.100 km)
Llum, colors purs, aire vibrant... aquesta és la sensació que tens quan entres a la quebradad’Ishinca. Aproximes embadalit per un idíl·lic bosc de quenuals a l’ombra i amb la fresca del riu al costat quan, de sobte, la vall s’obre i apareix el nostre objectiu, el Tocllaraju (6.032m). Part de l’encant es trenca quan arribes al camp base (4.200m), aquest és comú per Ishinca, Urus i Tocllaraju i els dos primers són els pics d’aclimatació més famosos de tot Perú, així que ja us podeu imaginar el batibull de tendes i gent que hi trobem.




 Malgrat la massificació el lloc no està del tot malament i resulta còmode per passar-hi la primera nit.
Al dia següent nou cents metres de desnivell ens esperen i per un camí que és tot el contrari que el del dia anterior. Puja dret i fort, és polsegós i perdedor, total que és un respir arribar al peu de la glacera on hi ha unes exigües plataformes entre grans blocs on muntar la tenda, el camp morrera a 5.100m d’alçada.


L’endemà, un cop més, toca matinar a no ser que vulguem trobar-nos amb sorpreses desagradables. Volem escalar la vertical paret que constitueix el flanc oest de la muntanya, un uniforme llençol blanc d’allò més temptador.




Un esmorzar ràpid, però reconfortant ens ajuda a posar-nos en moviment i a les tres de la matinada enfilem les costerudes rampes inicials seguint una marcada traça, però arriba un punt en que l’hem d’abandonar per anar a buscar la base de la cara oest. Cerquem el punt feble de la profunda rimaia que talla la paret, tasca gens fàcil en la foscor. Superar aquest pas és més exposat que difícil i en Josep s’aplica a aquesta feina amb dedicació, però li porta força temps assegurar aquest tram tan delicat. Mentres, en Rusky, que s’està quedant glaçat i ja no es sent ni les mans ni els peus de freds que els té, ens diu que ell recula a la tenda. 



Tanmateix, també és ben cert que ha tingut prou temps per rumiar-se on s’està ficant i no ho ha vist gens clar. Per més que ens pesi és una decisió assenyada, sobretot si tenim en compte la seva minsa experiència alpinística, tot i així déu ni do els llocs on s’ha enfilat. Ara bé, no és tan simple, som una cordada i les dificultats les hem d’afrontar entre tots, per tant optem per girar cua i anar plegats per la via normal que no és precisament una passejada tampoc.



Laura encapçala les primeres dificultats mentre es fa clar i el paisatge es transforma en un joc de llums captivador, el cel és d’un blau tan intens que sembla envoltar-te per tot arreu. En un no res som sobre l’aresta, avancem a bon ritme entre esquerdes i seracs fins situar-nos sota la cúpula glaçada del cim on hi ha la part més exigent de la ruta, un aeri fil carregat de neu inestable.






La verticalitat dels darrers metres fa que et trobis el cim de cop i també a una caòtica cordada yanki amb qui compartim l’efímera emoció del moment. La resta de les cordades han reculat ja fa estona i la magnífica vista que es divisa des del cim és tota per nosaltres, el dia és clar i les muntanyes es succeeixen unes a les altres en la llunyania dibuixant el perfil de la Blanca.



Hem estat de sort, el temps ha sigut esplèndid tots aquests dies. Satisfets iniciem la baixada sense presses, un parell de rapels, uns quants salts per evitar esquerdes, alguna desgrimpada...en poca estona tornem a ser al camp morrera on passem una segona nit.



De tornada a Huaraz els tres estem feliços, però en el fons tenim un punt de tristesa, ha arribat l’hora de separar-nos, en Rusky inicia el seu retorn cap al sud. Han estat gairebé dos mesos de viatjar plegats, inoblidables i intensos en els que hem trobat un gran company i per sobre de tot un gran amic.

traductor castellano traducteur francaise translator english