No es este el relato de hazañas impresionantes, es un trozo de dos vidas tomadas en un momento en que cursaron juntas un determinado trecho, con identidad de aspiraciones y conjunción de ensueños.

Veíamos el futuro con impaciente alegría. Parecía que respirábamos más libremente un aire más liviano que venía de allá, de la aventura.

El personaje que escribió estas notas murió al pisar de nuevo tierra Argentina, el que las ordena y pule, “yo”, no soy yo; por lo menos no soy el mismo yo interior. Ese vagar sin rumbo por nuestra “Mayúscula América” me ha cambiado más de lo que creí.


Fragments de Diarios de Motocicleta escrit per Ernesto “Che” Guevara durant el seu viatge iniciàtic per sud-amèrica en 1.952.

Machu Pichu, camins eterns


Cusco (Perú), 18 de juny del 2005   (17.440 km) 
Els desorbitats preus que demanen per accedir a Machu Pichu ens fan dubtar, però després de molt voltar i preguntar trobem una interessant combinació que ens deixa a les famoses runes després de tres dies de travessa, el trequing del Salcantay. Es tracta d’una alternativa tant o més atractiva que el conegut Camí de l’Inca pel qual cal reservar plaça amb molts mesos d’antelació, a més és una opció considerablement més asequible des del punt de vista econòmic. 



El trequing del Salcantay és una travessa plena de contrasts i per primer cop en molts mesos trobem boscos. Aquest trequing no és tant exigent com el de l’Ausangate, tan solt superes un coll, el coll del Salcantay, a 4.600m i que passa just al peu de l’impressionant nevado que li dóna nom. Aquest cop mirem la muntanya amb uns altres ulls, les cordes i la resta del material estan a Cusco, tots tres arrosseguem un empipador refredat, record de l’Ausangate, que ens té sota mínims.



Tan punt baixem del coll el paisatge canvia radicalment, en pocs minuts passem d’estar envoltats de 7 glaceres a endinsar-nos en una exhuberant pluvisilva. Estem rodejats de verd, humitat, calor, sorolls.... el contrast és total, enrera hem deixat les baixes temperatures i la solitud de l’altiplà, però hem guanyat la companyia dels mosquits, a partir d’ara amics inseparables i dels que deixen marca.


Machu Pichu té la singularitat de que tan sols s’hi pot arribar a peu per l’acotat Camí de l’Inca o bé en un tren d’astronòmiques tarife, això fa que el darrer dia de travessa ens toqui fer una rocambolesca combinació de furgoneta, ponts tibetans, cistella penjada sobre el riu, camió i un curt tram en tren per arribar a Aguas Calientes, el poble situat al peu del conegut santuari inca.


Al dia següent continuen les rebaixes i per estalviar-nos el bus que puja fins Machu Pichu quina millor forma d’arribar-hi que superar els quatre cents metres de desnivell que ens resten pujant unes interminables escales. A les cinc del matí ja som en marxa, volem estar a l’Intipunku (Porta del Sol) per quan surti aquest darrer. La primera visió de Machu Pichu no ens depara cap sorpresa, ho hem vist mil cops en fotografies, però el seu entorn és excepcional, immenses moles de granit cobertes de vegetació envolten aquest soberbi mirador que és la ciutat inca. El que havia de ser una jornada de turisme i relax es transforma, sense dubte, en el dia més dur, més de 1.500m d’esglaons, esglaons i més esglaons que ens han deixat exhausts, però tots tenim clar que ha estat un dia d’aquells que no s’obliden. Deambular sense preses per la ciutat perdudadels inques ens ha deixat un record imborrable.

                     
  1.            
  1.                

De retorn a Cusco ens dediquem a explorar una mica més aquesta ciutat colonial descobrint vestigis d’altres èpoques en tots els racons. Tot i que la influència espanyola en la seva arquitectura és innegable l’origen inca de la ciutat marca el seu caràcter. Realment és un lloc per estar-s’hi dies, però aviat toca un canvi d’aires, las muntanya ens crida!!!.







traductor castellano traducteur francaise translator english