La Paz (Bolívia), 18 de maig del 2005 (15.970 km)
De
nou tornem a ser els dos sols ja que Zígor i Amatza han marxar a la
selva i nosaltres en canvi ens dirigim a la zona del Condoriri. Una
agradable aproximació de tres hores ens deixa a la llacuna Chiar Khota
(4.650m), punt de partida de diferents ascensions. Des d’aquest idíl·lic
indret es divisen multitud de cims destacant l’imponent Condoriri que
dóna nom al massís.
Unes hores després, negra nit encara, ens encaminem a la glacera que dóna accès al pic Tarija. No trobem cap mena de traça i estem sols, envoltats només pels sorolls del gel que cruix sota els nostres peus a mida que avancem. Ens falten referències i és difícil orientar-se, anem pujant per la glacera, però arriba un moment en que acabem enmig d’un laberint d’esquerdes i ens veiem obligats a esperar a que es faci de dia per poder-ne sortir.
De nou en moviment unes fortes rampes de neu glaçada ens deixen sense més problemes al cim del Tarija (5.240m), des d’aquest, traient el cap pel vessant nord, podem veure ja l’elegant aresta del Pequeño Alpamayo que no per ser de sobres coneguda deixa d’impressionar.
La
nostra idea inicial és fer la ruta directa de la seva cara SE, però en
Josep no té el dia i optem per la via normal. Anem per feina, una curta
desgrimpada ens deixa al peu de l’aresta nevada que constitueix la
normal del Pequeño Alpamayo. Despleguem
la corda i ens atansem a la fina línia de neu que gairebé sense
adonar-nos ens condueix al cim de 5.330m del Pequeño Alpamayo, no hem
trobat cap de les dificultats que a priori esperàvem, de fet ha estat
una escalada estètica i agraïda.
La
vista no ens decep en absolut, a prop nostre el Condoriri i a l’altre
costat un vell conegut, el Huayna Potosí, i per sobre de tot una solitud
itranquil·litat absolutes. El dia és esplèndid, no tenim cap mena de
presa en baixar.
De retorn a la llacuna Chiar Khota ens esperen dos avis catalans, muntanyencs de tota la vida i amb moltes ganes de xerrar d’aquestes i altres muntanyes d’arreu del món, les hores passen volant parlant de nou en la nostra llengua. El dia següent ens el prenem de descans, tot i pensar que pot resultar un dia llarg i fins i tot avorrit mai acaba essent així, sempre hi ha coses per ultimar i arreglar.
El Condoriri o Cabeza de Cóndor pels nadius té un siginificat molt especial ja que vist des de la llacuna sembla un immens cóndor amb les ales exteses, per contra, altra gent li troba certes similituds amb el Cerví europeu, sigui com sigui és un bonic pic. Hi ha qui opta per ascendir-lo al dia des de la mateixa llacuna, però nosaltres tenim dies per davant i dediquem una jornada sencera a traslladar la nostra petita llar fins la cota 5.200m on instal·lem de nou el campament al peu de la glacera, just sota l’ala sud del Condoriri.
Arribar fins aquí no és pas una passejada, aquesta ha estat una temporada especialment seca i la manca de neu fa que l’incòmode camí que porta al camp d’alçada és converteixi en un inestable i exposat pedregar penjat del buit. En aquest punt coincidim amb la primera cordada que ha escalat el Condoriri aquest any, un guia bolivià i el seu client italià. Ens parlen de lo precari i difícil de la via normal que discorre per l’aresta SO degut a les males condicions de neu. Marxen desitjant-nos més sort i prudència del que és habitual. Un cop ja instal·lats en una coquetona terrasa, passem la tarda buscant una alternativa a la via normal, finalment ens decantem per la mantinguda cara oest, molt més vertical, però amb continuïtat de neu i de la que no hem vist ressenyes enlloc (a hores d’ara encara les estem buscant...).
El dia de cim no ens cal matinar gaire, estem alts i el camí per la glacera és prou complicat com per fer-lo a les fosques. Efectivament, tan punt s’obre el dia el que ahir semblava una plàcida caminata es converteix en una esperpèntica travessa per sota d’imponents sèracs. Comencem bé, abans d’arribar a la paret ja ens ha calgut utilitzar la corda!!!. Sense nous contratemps ens plantem al coll delimitat per l’ala esquerra del Condoriri (Cerro Ventiniani) i l’escollida cara oest. Comprovem que realment la via té la continuïtat i la inclinació que ahir ens va semblar apreciar, això sí, també ens adonem que no en tindrem cap ni un de descans.
No ens ho pensem massa i accelerem la marxa, abans que piqui el sol i empitjorin les condicions del gel que tapissa la paret. Tan sols duem una corda de 60m, quatre cargols de gel i alguna estaca, material clarament insuficient pel que ens espera, però sense nervis i amb sang freda avancem metre a metre en busca de la cresta cimera. A la que duem un parell de llargs de corda l’ambient sota els nostres peus és vertiginós, ens concentrem en el que ens resta per damunt i en dos llargs més ens plantem a la cresta.
Som prop del cim, ja el tenim a la vista, només ens separen d’ell un ressalt rocós i una esmolada aresta nevada. Deixem les motxil·les penjades a d’una estaca i lleugers de pes guanyem ràpid els darrers metres. Poques vegades havíem trepitjat un cim tan aeri, Condoriri (5.696m), però no podem baixar la guàrdia, el descens és incert i uns espesos núvols venen cap a nosaltres. En no res tornem a ser on hem deixat les motxil·les i ara toca decidir per on continuem?
La cara oest no és una bona opció de baixada i acabem seguint per l’aresta SO, la via normal. Ens toca desescalar llargs trams de mixte i les darreres dificultats les solucionem rapelant de la pitjor roca que hem vist en la nostra vida.
Un cop de peu a la glacera és un passeig arribar a la tenda, però la muntanya ens ha exigit massa i no ens veiem amb forces de baixar avui a la llacuna Chiar Khota. Fem una segona nit a 5.200m i l’endemà, ja més dencansats, iniciem el descens que haurà de dur-nos a La Paz, on esperem recuperar forces. Ja tan sols ens resta superar la darrera dificultat, evitar els malauradament cada vegada més habituals piquets de manifestants que impedeixen l’accés a la capital boliviana.
