San Pedro de Atacama (Xile), 21 d’abril del 2005 (14.080 km)
La capital de Xile ha quedat enrera i la veritat és que no la trobem a faltar. Després d’un llarg viatge en bus aterrem a San Pedro, un oasis de tranquil.litat al bellmig del desert més sec del món. Aquest poblet de parets encalades i teulades de fang tot i els grans atractius que amaga s’ha lliurat del turisme de masses gracies a quedar lluny de tot, nosaltres hem trigat 24 hores en arribar-hi. D’entrada el viatger nouvingut té una sensació d’estrés, no sap per on comencar davant l’amplia oferta, geisers, salars, llacunes, volcans...
La capital de Xile ha quedat enrera i la veritat és que no la trobem a faltar. Després d’un llarg viatge en bus aterrem a San Pedro, un oasis de tranquil.litat al bellmig del desert més sec del món. Aquest poblet de parets encalades i teulades de fang tot i els grans atractius que amaga s’ha lliurat del turisme de masses gracies a quedar lluny de tot, nosaltres hem trigat 24 hores en arribar-hi. D’entrada el viatger nouvingut té una sensació d’estrés, no sap per on comencar davant l’amplia oferta, geisers, salars, llacunes, volcans...
Per
sort nosaltres no tenim aquest problema, el mateix dia que arribem ja
ens proposen d’anar a escalar. L’endema l’autor de la proposta, com a
bon xilé, no apareix!. Tant és, nosaltres continuem endavant i acabem a
Toconao on a part d’escalar descobrim un autentic jardí al mig de
desert, la Vall de Jere.
Al dia seguent li toca el torn a la bici,
pero els migdies són tan calurosos que fins mitja tarda no ens atrevim
amb ella. La idea és anar al Valle de la Luna a veure la posta de sol
des d’una de les seves dunes. És tan digne de veure la caiguda del dia
com el centenar de persones que han vingut amb els tours organitzats,
tot un espectacle en si mateix. Ara bé, nosaltres tenim altres plans i
són veure també la sortida de sol, pero aquest cop sols. Per
aconseguir-ho ens quedem a dormir dalt la duna tot i estar prohibit (no
li direu a ningú, oi!). Un cop satisfet el nostre desig dediquem la
resta del matí a recorrer el Valle de la Luna deixant-nos portar pels
seus capricis geologics.
Per variar, l’endema més bici!!!. Aquest cop ens apropem a la Quebrada del Diablo i no és agossarat dir que és el recorregut més espectacular que hem fet mai sobre una bici. Un estret pas flanquejat per altes parets és l’inici d’una sorprenent gorga totalment ciclable que va girant fins morir entre dunes.
Aquest matí la sortida de sol ha estat magica, envoltats per fumaroles i
a una quants graus sota zero ens hem passejat pel camp de geisers del
Tatio a 4.300m d’altitud. Hem baixat contents ja que hem comprovat que
encara mantenim una bona aclimatació a l’alcada.
Mentres som a San Pedro no podem deixar d’observar el Licancabur, una de les muntanyes sagrades dels inques, que amb els seus gairebé sis mil metres domina l’horitzó atacameny. És un volca de linies perfectes i demá entrem a Bolívia per ascendir-lo. No ens volem veure obligats a contractar cap agencia per pujar-lo i com que des de Xile aquesta opció no és possible marxem al pais veí on podrem anar per lliure.
