Huascaran, el gegant esquerp

Huaraz (Perú), 27 de juny del 2005  (18.600 km)

Després de gairebé trenta hores de bus i una infinitat de corves arribem a Huaraz, la capital de l’andinisme a Sudamèrica. Aquesta es troba envoltada per tot arreu d’esbelts i desafiants nevados, essent el Huscaran Sud amb els seus 6.768m la major alçada de la Cordillera Blanca, del Perú i de les muntanyes tropicals arreu del planeta, aprofitant la nostra bona aclimatació aquest és el nostre proper i agossarat objectiu. 

En menys de dos dies ho tenim tot a punt i ens plantem al poblet de Musho (3.050m), punt de partida per accedir a aquesta muntanya, una immensa mole nevada que a mesura que t’apropes esdevé cada cop més i més gran. A través d’un suau sender envoltat de quenuals es va guanyant un important desnivell fins arribar al camp base (4.200m), a partir d’aquest punt s’acaben les comoditats i el pes passa de les esquenes del burro a les nostres.

Hem fet un bon horari i les forces van bé, així que fem un porteig de part de les nostres voluminoses i pesades motxil.les uns 500m més amunt. A la tornada al camp base aquest ja és ple d’altres grups que no tenen res a veure amb nosaltres tres, gairebé tothom adopta l’estratègia d’expedició pesada amb els seus respectius portejadors, guies, ajudants, cuiners... Ens fem a l’idea que tot i assolir el mateix objectiu l’esforç realitzat haurà estat molt desigual, nosaltres haurem de pujar gairebé dos cops la muntanya per poder traslladar amunt tot el nostre material. Estem a 23 de juny, la nit de Sant Joan, el camp base està situat en un privilegiat mirador sobre la vall del riu Santa i l’espectacle que veiem des d’aquí amb centenars de fogueres, petards i música per tot arreu és imborrable, tan lluny en hores, tan a prop en sentiments!!!.

El dia següent seguim muntanya amunt a través de polides llastres que són el viu testimoni de l’imparable retrocès glacial que estem patint a tot el planeta. A mig camí ens topem amb un refugi aixecat fa un parell d’anys que no té res a envejar als que podem trobar a Europa, però el nostre destí està un centenar de metres per sobre, el Camp Morrera (4.900m), just al límit entre la glacera i la roca. És un campament que cada any que passa es va traslladant bastants metres cap dalt degut a la fusió del glaciar Raimondi. Ens hi instal.lem, però no arriba l’hora des descans encara, hem de tornar a baixar fins al refugi per recollir el material que hi haviem deixat en el primer porteig. De retorn al Camp Morrera ens trobem a l’última de les escases cordades que havia intentat el cim, baixen molt tard i esgotats, ahir va ser un dia dur per ells, un maratoniana jornada de 24 hores que els va deixar a pocs metres del cim. 

Aquest any la muntanya està difícil i perillosa, a més no és pot muntar el darrer camp a l’alçada habitual. La ruta aquesta temporada és una línia recta que voreja l’impressionant placa glaçada de l’Escudo, això fa que la major part de l’ascensió sigui escalada glacial.

 L’endemà portegem fins el camp 1 i tan punt hi arribem la desil.lusió és generalitada, no és pot muntar més enllà de 5.300m, la caiguda de grans blocs de gel que la passada nit ha estat constant, sobretot a la Canaleta, pas obligat per accedir a la part superior de la paret, ho fan desaconsellable. La discussió entre nosaltres és intensa, Laura ho troba molt exposat i perillós, Josep creu que l’escalada de prop de 1.500m de desnivell i per sobre dels 6.000m serà duríssima, però que es pot intentar i en Rusky simplement vol anar amunt un cop ja hi som aquí. A vegades costa molt de prendre desicions com aquesta, però el seny s’acaba imposant i decidim recular. Tenim clar que la força d’una cordada es mesura pel més dèbil i en el nostre cas a la Laura cada dia que passa li costa més seguir el ritme, una forta gastroenteritis és la causant de la seva progressiva debilitat.

No sabem si quedar-nos al refugi perquè és recuperi una mica o baixar l’abans possible, finalment ens carreguem la motxil.la a l’esquena i baixem directes fins a Musho, sense esperar a cap arriero. Una agònica baixada per la Laura de més de 1.700m de desnivell en la que invertim cinc hores. Al nostre darrera deixem la imponent mole del Huascaran, aquest cop ens ha guanyat la partida, però no gaire lluny seu hi ha prou muntanyes interessants per seguir gaudint de noves escalades !!!.