Avui no
parlarem de muntanyes, hi ha moments en que aquestes passen a segon
ordre. Bolívia és un país encantador, agradable, on ràpidament et fan
sentir a gust, però també és un país d’immensos contrasts.
Un poc a poc va veient les vagues i els continuats talls de carreteres
com part de la idiosincràcia boliviana, però al mateix temps te n’adones
que de cop i volta són capaços d’oblidar-se de totes les seves
reivindicacions i sortir en massa al carrer per cel·lebrar la vistosa
festa del “Cristo del Gran Poder” que a pesar del seu religiós enunciat
és el més semblant a un carnaval que hi pot haver. Durant la
cel·lebració els carrers que estaven ocupats pels manifestants passen a
estar plens a vesar de gent amb unes ganes de festa i passar-s’ho bé
inimaginables. Poques hores més tard aquests mateixos carrers es tornen a
omplir, però en aquesta ocasió de manifestants i forces de l’ordre.
Milers d’indígenes, camperols, venedors ambulants, miners... col·lapsen
la capital i alguns d’ells s’enfronten a la polícia. Mentres, els
habitants de La Paz continuen amb les seves rutines, però les seves
mirades i comentaris delaten que se n’està preparant una de grossa.
El motiu de les protestes? Cada manifestant et pot donar una resposta
diferent, nacionalització del gas, una nova constitució, la destitució
del president.... tant s’hi val!!! El que realment es veu al darrera de
tot això és una lluita de classes, l’indígena contra la classe
benenstant. Els primers saben que la seva unió pot fer tremolar els
ciments del país tal com va passar dos anys enrera quan després d’un mes
de salvatges bloquejos a La Paz i nombroses víctimes van aconseguir la
destitució de l’anterior president.
Per la nostra banda en vista de l’agreujament progressiu de la situació i
la impossibilitat de sortir de la capital boliviana durant un període
indefinit ideem un pla per fugir direcció Perú. A les tres de la
matinada ens espera un tot terreny a la porta de l’hotel en el que
carreguem tot el nostre voluminòs equipatge. Ens acompanya en Rusky, un
noi d’Avinyó (Bages) que vam conèixer a l’Aconcagua i que acaba
d’arribar d’Argentina per unir-se a nosaltres i fer muntanya. En Zígor i
l’Amatza al final decideixen no acompanyar-nos, confien en que l’endemà
surti el seu autobus (van aparèixer tres dies més tard després de tres
intents fallits de sortida)
A La Paz la nit està tranquil·la, però tan punt arribem a El Alto
la situació canvia radicalment. Gràcies a la perícia del xofer anem
sortejant una barricada darrera l’altra, la carretera està completament
intransitable. Als obstacles on hi ha camperols fent guardia som rebuts a
pedrades, per sort no tenen bona punteria i degut al fred intens que fa
a aquestes hores pocs piquets estan a la nostra espera. Conduim a alta
velocitat i ens plantem en un parell d’hores a la frontera de
Desaguadero, el xofer vol tornar a La Paz abans de que es faci de dia i
els piquets s’aixequin (finalment va quedar retingut a les portes de El
Alto).
Fins el darrer quilómetre de la fugida hem trobat talls a la carretera,
però ja hi som a la línia fronterera. Encara no ens acabem de creure tot
el viscut les darreres hores. Són les cinc de la matinada i estem a uns
quants graus sota zero, l’estona que falta per que s’aixequi el dia la
passem intentant suportar el millor possible les baixes temperatures que
patim al mig del carrer. Un cop s’obre la frontera i creuem el pont que
separa aquests dos països ens adonem que enrera han quedat moltes més
coses que una accelerada fugida, escalades per realitzar, amics dels que
acomiadar-nos.... Hi tornarem!!!.
Tot i la nostra precipitada sortida de Bolívia no volem veure’ns
obligats a canviar de plans, continuem amb la idea d’anar a escalar a
Apolobamba, un massís molt poc conegut fronterer amb Bolívia i Perú i
que s’ajusta perfectament a les nostres expectatives de solitud i
descoberta. Des de Puno i tot l’extrem peruà del Tititaca la serralada
escollida és perfectament visible, però al cercar un mitjà de transport
per arribar-hi la resposta és sempre la mateixa, Apolo...què? Després de
voltar un parell de dies trobem algú disposat a apropar-nos-hi, però
l’abussiu preu que ens demana (500$) pot sobre les nostres ànsies
d’exploració. Cap problema, fem la visita de rigor al Tititaca parant a
les illes dels Uros i Taquile i pleguem trastos cap el nord, Cusco ens
espera.
