La Paz (Bolívia), 9 de maig del 2005 (15.770 km)
Arribar a Sucre (2.600m) és un alè d’aire fresc, per fi estem per sota dels 4.000m, a més és una ciutat colonial encisadora, plena d’esglésies i edificis d’altres èpoques que no fan més que reforçar el seu encant. Malauradament només podem estar-hi un dia, la capital de Bolívia ens espera. Després d’una llarga nit en un bus patera la primera visió de La Paz ens sorprén, una ciutat encaixonada al fons d’una vall i envoltada de nevados de 6.000m, destacant l’Illimani per sobre de tots. Ens trobem amb una ciutat bulliciosa, animada i plena de colors, no ens costa adaptar-nos al seu ritme.
La proximitat de la Cordillera Real ens posa neguitosos i en un no res ja tenim les motxil·les carregades a l’esquena. Ens dirigim al Huayna Potosí de 6.088m, segurament la muntanya més ascendida de Bolívia, situada només a 26km de La Paz és un cim ideal per aclimatar. Per Laura l’aproximació al camp d’alçada (5.200m) és dura ja que està acabant de treure’s de sobre una inoportuna grip. Encara continuem en companyia d’en Zígor i Amatza a qui hem engrescat en el que serà la seva primera experiència amb l’alçada. Un cop al campament alt ens prenem un dia de descans perquè Laura s’acabi de recuperar i de pas veure les autèntiques dimensions d’aquesta muntanya.Tot i que la via normal no és excesivament difícil no es pot badar, a més som els únics que anem sense guies, fet que no deixa de sorprendre’ns.
Pocs minuts passada la mitja nit el campament és un formiguer, tothom parteix cap amunt. Matinar tant ens depara moltes sorpreses, a part de la nevada amb que ens llevem, Amatza és incapaç de sortir del sac, ha begut poc i la deshidratació li ha passat factura. Laura està a punt de no pujar també, no ha dormit en tota la nit per culpa d’un emprenyador mal de panxa, però no es pot estar d’intentar-ho.
A la una i mitja estem en moviment, la pujada per la glacera és llarga i contínua, enmig de la foscor els pendents de neu són interminables, però progressem acompanyats per les llums de La Paz a l’est i el resplandor d’una forta tempesta a l’oest. La primera dificultat, la Rampa Chica, la superem sense problemes i una hora més tard som al peu de la Rampa Grande, el darrer obstacle abans del cim. Pugem morts de fred aquesta inclinada pala gelada de 200m i arribem junt els primers raigs de sol al cim que no és que una esmolada aresta a 6.088m.
L’espectacle als nostres peus ens deixa bocabadats, veiem des del Tititaca fins a la selva amazònica, però no ens hi podem recrear, el fort vent i l’intens fred ens obliguen a baixar abans del que voldriem. Hem de parar atenció, la Rampa Grande de baixada resulta força exposada amb una capa de gel molt precària, per tant no dubtem en assegurar els trams més compromesos, mentres ens adelanten alguns guies amb els seus clients baixant d’una forma pel nostre criteri suicida.
Un cop baix de la rampa ens relaxem i continuem el descens a través de profundes esquerdes impressionants seracs, gaudint del paisatge que no hem pogut veure durant la pujada al ser negra nit. Ja de retorn al campament d’alçada (5.200m) el cansanci es deixa notar i optem per fer-hi una tercera nit i així de pas millorar la nostra aclimatació per futures ascensions. El matí següent tots quatre estem feliços, Zígor i nosaltres dos pel cim i Amatza perquè per fi pot baixar!!! Poques hores més tard estem a la Paz brindant amb vi bolivià per aquesta i futures escalades.
