Santiago de Xile, 28 de març del 2005 (11.680 km)
Valparaíso és una ciutat singular,
caòtica, però plena d’encant i amb un gran contrast entre els “cerros”
que l’envolten i el casc antic. El més interessant d’aquesta ciutat és
perdre’s pels seus carrerons laberíntics i plens de color o pujar als
cerros amb alguns dels seus arcaics funiculars per gaudir de les vistes i
l’ambient bohemi que s’hi respira. També ens apropem a Isla Negra on hi
ha la casa-museu de Neruda, la visita val la pena tant pel seu interior
com per l’entorn on es troba, una petita cala que ens recorda les de la
nostra Costa Brava.
De tornada ens trobem amb que l’estada a Santiago s’allarga molt més del que teníem previst, la rehabilitació de la ma de la Laura ens obliga a estar-hi unes quantes setmanes amb les que no comptàvem. Malgrat tot no ens volem rovellar aquí i per trencar la inactivitat res millor que anar a escalar en una zona d’esportiva propera a Santiago on vam compartir corda i una bona estona amb un dels millors alpinistes xilens (que per cert és català i porta uns anys establert aquí). Dies més tard aprofitem els tres dies festius de Setmana Santa (vaja com si estiguéssim a casa) per anar al parc natural del Morado.
Ens
trobem amb que les aproximacions són tan llargues que amb els dies que
tenim no fem prou per anar a fer alguna via alpina com tenien previst.
Així que sortim sense un destí clar i la nostra sorpresa és gran al
descobrir el Colgante del Morado una immensa glacera penjada de més de
500m. Ens falta temps per enfilar-nos-hi, per fi podem gaudir d’una
intensa jornada d’escalada amb un gel fantàstic que ens permet fer unes
dificultats impensables als Pirineus. Laura està contenta, la seva ma
respon molt bé i a més fem contactes per futures escalades. En el bus de
tornada tots dos pensem el mateix, potser aquesta estada obligada a
Santiago tampoc està tan malament, fins i tot pot arribar a ser
profitosa.
