Huaraz (Perú), 27 de juny del 2005 (18.600 km)
Després
de gairebé trenta hores de bus i una infinitat de corves arribem a
Huaraz, la capital de l’andinisme a Sudamèrica. Aquesta es troba
envoltada per tot arreu d’esbelts i desafiants nevados, essent el
Huscaran Sud amb els seus 6.768m la major alçada de la Cordillera
Blanca, del Perú i de les muntanyes tropicals arreu del planeta,
aprofitant la nostra bona aclimatació aquest és el nostre proper i
agossarat objectiu.
En menys de dos dies ho tenim tot a punt i ens plantem al poblet de Musho (3.050m), punt de partida per accedir a aquesta muntanya, una immensa mole nevada que a mesura que t’apropes esdevé cada cop més i més gran. A través d’un suau sender envoltat de quenuals es va guanyant un important desnivell fins arribar al camp base (4.200m), a partir d’aquest punt s’acaben les comoditats i el pes passa de les esquenes del burro a les nostres.
El dia següent seguim muntanya amunt a través de polides llastres que són el viu testimoni de l’imparable retrocès glacial que estem patint a tot el planeta. A mig camí ens topem amb un refugi aixecat fa un parell d’anys que no té res a envejar als que podem trobar a Europa, però el nostre destí està un centenar de metres per sobre, el Camp Morrera (4.900m), just al límit entre la glacera i la roca. És un campament que cada any que passa es va traslladant bastants metres cap dalt degut a la fusió del glaciar Raimondi. Ens hi instal.lem, però no arriba l’hora des descans encara, hem de tornar a baixar fins al refugi per recollir el material que hi haviem deixat en el primer porteig. De retorn al Camp Morrera ens trobem a l’última de les escases cordades que havia intentat el cim, baixen molt tard i esgotats, ahir va ser un dia dur per ells, un maratoniana jornada de 24 hores que els va deixar a pocs metres del cim.
Aquest any la muntanya està difícil i perillosa, a més no és pot muntar el darrer camp a l’alçada habitual. La ruta aquesta temporada és una línia recta que voreja l’impressionant placa glaçada de l’Escudo, això fa que la major part de l’ascensió sigui escalada glacial.
L’endemà portegem fins el camp 1 i tan punt hi arribem la desil.lusió és generalitada, no és pot muntar més enllà de 5.300m, la caiguda de grans blocs de gel que la passada nit ha estat constant, sobretot a la Canaleta, pas obligat per accedir a la part superior de la paret, ho fan desaconsellable. La discussió entre nosaltres és intensa, Laura ho troba molt exposat i perillós, Josep creu que l’escalada de prop de 1.500m de desnivell i per sobre dels 6.000m serà duríssima, però que es pot intentar i en Rusky simplement vol anar amunt un cop ja hi som aquí. A vegades costa molt de prendre desicions com aquesta, però el seny s’acaba imposant i decidim recular. Tenim clar que la força d’una cordada es mesura pel més dèbil i en el nostre cas a la Laura cada dia que passa li costa més seguir el ritme, una forta gastroenteritis és la causant de la seva progressiva debilitat.
No
sabem si quedar-nos al refugi perquè és recuperi una mica o baixar
l’abans possible, finalment ens carreguem la motxil.la a l’esquena i
baixem directes fins a Musho, sense esperar a cap arriero. Una agònica
baixada per la Laura de més de 1.700m de desnivell en la que invertim
cinc hores. Al nostre darrera deixem la imponent mole del Huascaran,
aquest cop ens ha guanyat la partida, però no gaire lluny seu hi ha prou
muntanyes interessants per seguir gaudint de noves escalades !!!.