Cusco (Perú), 18 de juny del 2005 (17.440 km)
Els
desorbitats preus que demanen per accedir a Machu Pichu ens fan dubtar,
però després de molt voltar i preguntar trobem una interessant
combinació que ens deixa a les famoses runes després de tres dies de
travessa, el trequing del Salcantay. Es tracta d’una alternativa tant o
més atractiva que el conegut Camí de l’Inca pel qual cal reservar plaça
amb molts mesos d’antelació, a més és una opció considerablement més
asequible des del punt de vista econòmic.
El trequing del Salcantay és una
travessa plena de contrasts i per primer cop en molts mesos trobem
boscos. Aquest trequing no és tant exigent com el de l’Ausangate, tan
solt superes un coll, el coll del Salcantay, a 4.600m i que passa just
al peu de l’impressionant nevado que li dóna nom. Aquest cop mirem la
muntanya amb uns altres ulls, les cordes i la resta del material estan a
Cusco, tots tres arrosseguem un empipador refredat, record de
l’Ausangate, que ens té sota mínims.
Tan punt baixem del coll el paisatge canvia radicalment, en pocs minuts passem d’estar envoltats de 7 glaceres a endinsar-nos en una exhuberant pluvisilva. Estem rodejats de verd, humitat, calor, sorolls.... el contrast és total, enrera hem deixat les baixes temperatures i la solitud de l’altiplà, però hem guanyat la companyia dels mosquits, a partir d’ara amics inseparables i dels que deixen marca.
Machu Pichu té la singularitat de que tan sols s’hi pot arribar a peu
per l’acotat Camí de l’Inca o bé en un tren d’astronòmiques tarife, això
fa que el darrer dia de travessa ens toqui fer una rocambolesca
combinació de furgoneta, ponts tibetans, cistella penjada sobre el riu,
camió i un curt tram en tren per arribar a Aguas Calientes, el poble
situat al peu del conegut santuari inca.
Al dia següent continuen les rebaixes i
per estalviar-nos el bus que puja fins Machu Pichu quina millor forma
d’arribar-hi que superar els quatre cents metres de desnivell que ens
resten pujant unes interminables escales. A les cinc del matí ja som en
marxa, volem estar a l’Intipunku (Porta del Sol) per quan surti aquest
darrer. La primera visió de Machu Pichu no ens depara cap sorpresa, ho
hem vist mil cops en fotografies, però el seu entorn és excepcional,
immenses moles de granit cobertes de vegetació envolten aquest soberbi
mirador que és la ciutat inca. El que havia de ser una jornada de
turisme i relax es transforma, sense dubte, en el dia més dur, més de
1.500m d’esglaons, esglaons i més esglaons que ens han deixat exhausts,
però tots tenim clar que ha estat un dia d’aquells que no s’obliden.
Deambular sense preses per la ciutat perdudadels inques ens ha deixat
un record imborrable.
De retorn a Cusco ens dediquem a explorar una mica més aquesta ciutat
colonial descobrint vestigis d’altres èpoques en tots els racons. Tot i
que la influència espanyola en la seva arquitectura és innegable
l’origen inca de la ciutat marca el seu caràcter. Realment és un lloc
per estar-s’hi dies, però aviat toca un canvi d’aires, las muntanya ens
crida!!!.
