Penitentes (Argentina), 15 de març del 2005 (10.930km)
Després d’una breu estada a Mendoza, parada obligada per tramitar el permís d’ascensió a l’Aconcagua i on coincidim amb un parell més de grups de catalans amb el mateix objectiu tot i que per rutes diferents, ja estem preparats per remuntar la llarga vall del Río Vacas.
Després d’una breu estada a Mendoza, parada obligada per tramitar el permís d’ascensió a l’Aconcagua i on coincidim amb un parell més de grups de catalans amb el mateix objectiu tot i que per rutes diferents, ja estem preparats per remuntar la llarga vall del Río Vacas.
L'aproximació són gairebé 60km i uns 2.000m de desnivell repartits en tres jornades a quina d’elles més espectacular. Pesar motxilles, asignar un jove arriero i amunt!
A l’arribada al camp base, Plaza Argentina (4.200m), ens trobem amb que som l’única cordada, això junt amb el fet de parlar la mateixa llengua ens permet aprofitar-nos d’unes comoditats inusuals. Ens dediquem a fer els “porteos” al primer camp d’alçada (C1) situat a 5.000m, fins aquest moment els dies han estat fantàstics i ens trobem en plena forma sense patir el més mínim símptoma del temible mal d’alçada.
Un cop pugem i ens instal·lem al C1 el bon temps del que havíem gaudit comença a canviar poc a poc, per sobre nostre la meteorologia és inestable i decidim esperar a que millori al C1 i no ens equivoquem, al dia següent baixen les cordades que eren al camp 2. Ens posem còmodes i ens disposem a esperar al bon temps sense bellugar-nos del C1. La gent que baixa del C2 ens confirma el que ja temíem, la glacera dels Polacos és en males condicions, les pales de neu s’han transformat en rampes de gel i la ma de la Laura encara s’està recuperant dels 28 punts que porta, tot això junt amb l’insuficient material que duem fa que al final ens decantem per la via normal de la cara est, falsos Polacos.
Al quart dia d’estada al C1 en Josep baixa a Plaza Argentina per deixar el material tècnic i de pas aprofitar per pujar més gas i menjar per si l’espera del bon temps s’allarga molt. De tornada, 200m per sota el C1, es veu atrapat pel “viento blanco”, cops de vent de més de 100km/h i una temperatura de –20ºC fan que trigui més de 2 hores per poder sortir-se’n d’aquest curt i crític tram. Els dies següents són dies durs, la tempesta de vent i neu no ens permet treure el nas de la tenda i el fred es deixa sentir.
Per fi al sisè dia surt el sol i aprofitem per assecar-ho tot i anar amunt cap al C2 a 6.000m, aquest darrer camp es troba situat al bell mig d’una aresta, just al peu de la glacera dels Polacos i protegit precàriament per unes torres de roca.
El
cim es veu a tocar, però tan punt cau la nit el vent torna a bufar i de
valent. Dormim a batzegades, al matí constatem que el baròmetre a
tornat a baixar en picat i la tenda ha quedat malmesa per la forta
ventada nocturna que encara dura. Molt a pesar nostre prenem la decisió
més prudent, baixar i encertem de ple, tan punt arribem a Plaza
Argentina comença a nevar de nou.
La nevada dura dos dies i això acaba amb les nostres esperances i ànims d’intentar el cim. El temps de permís s’esgota i les nostres forces també, per contra el mal temps persisteix. Iniciem el camí de tornada satisfets d’haver fet la feina bé, però en aquests darrers 10 dies ni a nosaltres ni a ningú Aconcagua li va obrir la porta al seu cim.
