Cusco (Perú), 9 de juny del 2005 (16.970 km)
Nova
posada en situació, buscar informació que resulta ser inexistent o
contradictòria, refer motxil·les, contractar arriero.... i sense
adonar-nos som dalt del bus més estrambótic i surrealista que us pogueu
imaginar rumb a l’Ausangate que amb els seus 6.372 m és la muntanya més
alta del sud del Perú. Els nadius la coneixen com Apu Ausangate, junt el
Salcantay és una de les deidads protectores de Cusco i una de les
muntanyes sagrades dels inques, malgrat la seva història és injustament
oblidada i a penes rep la visita de cinc expedicions l’any. Després d’un
viatge tragicómic arribem a mitjanit al poble de Tinqui que està en
plena festa major, poques vegades ens havíem sentit tan “gringos” com
aquí, estem enmig d’un batibull de color, alegria i alcohol.
Al matí següent, només obrir els ulls, el primer que veiem és la imponent cara nord de l’Ausangate i a tots tres ens ve el mateix pensament al cap... aquest cop hem estat massa agossarats escollint la muntanya!!!. Sense tenir ni la més remota idea de per on discorre l’ascensió iniciem l’aproximació confiant en el nostre arriero, en Francisco, que afirma conèixer per on va la ruta.
.
Un cop instal·lats davant la cara sud de la muntanya intentem deduir per on va el camí i al dia següent realitcem el primer porteig de menjar i material fins el que serà el primer camp (C1). Remuntem una llarga aresta de roca on finalment instal·lem el C1 a 5.500m sense haver trepitjat neu encara. La següent jornada és de merescut descans, però l’endemà carreguem de nou sobre les nostres esquenes el que faltava per pujar i tornem al C1 on ja ens quedem.
La ruta directa a través de la glacera és impracticable, per tant analitzem diferents possibilitats d’ascensió algunes més atrevides que d’altres, però finalment optem per la prudència i escollim la línia més segura que discorre per la directa aresta est evitant així esquerdes i amenaçants sèracs.
A les quatre de la matinada ja som en marxa, superem les primeres dificultats sense problemes i les primers llums del dia ens troben al plató superior de la glacera on ens trobem amb una desagradable sorpresa... ens enfonsem fins la cintura, hi ha molta neu tova acumulada que dificulta enormement l’avanç. Veient que no podrem arribar a l’aresta escollida en un horari raonable busquem una alternativa i sense perdre temps cerquem el millor pas per creuar la rimaya i comencem a escalar al paret de la nostra esquerra.
Són 250m de pendent sostinguda a 55º que ens deixen en una nova aresta des d’on divisem el ja no tan llunyà cim. L’alegria dura poc, tornem a esfonsar-nos!!!. A mida que guanyem metres trobem més i més neu acumulada, l’avanç es fa lent i penòs i ara, ja per sobre els 6.000m, l’alçada es deixa notar. Arribem a l’aresta cimera i un cop dalt d’un gran serac penjat el cim és a tocar, però una avaluació ràpida ens fa adonar de lo perillós i exposat que resulta cobrir aquests darrers metres d’inestable aresta que ens manquen per assolir el punt més alt.
Per si això fos poc uns amenaçadors núvols comencen a envoltar-nos. Iniciem un apresurat descens, per guanyar temps escollim per baixar una pala més curta que la de pujada, però que resulta tenir una major inclinació, cal posar els cinc sentits a l’hora de desgrimpar-la. Just abans d’arribar a la tenda es desferma una violenta tempesta de neu, llamps i trons que ens fan còrrer els últims metres. Un cop resguardats a la tenda tots tres coincidim en que hem fet bé en no entretenir-nos a l’aresta. Ha estat una ascensió ràpida i neta, en Rusky ha respost genial, sobretot si tenim en compte que tot hi haver fet més alçada mai havia afrontat aquestes dificultats.
De tornada al camp base el paisatge a canviat, tot és cobert de neu. No ens hi aturem i continuem el circuit que dóna la volta al massís de l’Ausangate. Són dos dies més en que no parem de descobrir nous cims i paisatges que ens deixen bocabadats. El premi a tant d’esforç ve el darrer dia de travessa, una piscina d’aigües termals a la que no dubtem en llançar-nos de cap.
Han estat deu dies de sensacions molt intenses i que seran difícils d’oblidar, la descoberta ha estat contínua. Poques muntanyes com aquesta ens ha marcat tant, avui ens sentim especials i molt afortunats.
