Buenos Aires, la porta del somni

Buenos Aires 16 de gener 2005   (km 0)
Avui és el dia, avui comença realment aquesta travessa, en tots aquests dies no hem estat res més que uns turistes en la gran ciutat a la recerca d'ombra, aqui fa una calor que es massa, 35 graus a l ombra i amb una humitat molt elevada, vaja com els nostres millors estius!! Baires com l'anomenen els locals, esta sobredimensionada pels ulls d'un europeu amb els seus edificis, carrers i monuments, però amb poques sorpreses a l'hora de trobar llocs genuïns o carregats d'història. Això si ens ha sobtat la gran moguda cultural que es respira arreu, immenses i variades llibreries, teatres, brocanters....

Ahir per variar vam estar al cine, vam veure Diarios de Motocicleta, un film que narra la travessa que va fer el Che amb un company des d'aquesta ciutat fins a Caracas als anys 50. Ens va sorprendre i copsar ja que és una ruta gairebé idèntica a la que seguirem nosaltres, va ser un bon preambul del que ens espera. La ciutat val la pena per ser pbassejada, com diuen ells, l'important no són els edificis, sinó la gent que et pregunta, et mareja i la fa viva.

Tot i que hem de reconèixer que els nostres trekkings preferits no són aquests urbans i sobre asfalt. Això sí, com a entrenament ja ha anat bé. Ahir vam poder patir en propia pell la mala fama dels que governen o els toquen poder aqui, 4 hores de burocracia i mes plata que vam tenir que deixar anar per recuperar els petates. D'aquí unes hores agafarem el "colectivo" rumb al sud, la Patagonia, allà on sudamèrica està a tocar del pol sud. Potser ens fan més por les 40 hores de bus que tenim per davant fins a la ciutat xilena de Puerto Natales, que afrontar una muntanya amb 2.000m de desnivell!

Torres de Paine, Patagonia en estat pur

Puerto Natales, 24 de gener 2005   (3.800km)

Si el paradís existís de ben segur que seria molt semblant al parc de Torres del Paine. Condors, guanacos i ñandus ens donen la benvinguda a part del vigilant del parc per demanar-nos el peatge corresponent per accedir a aquest lloc ple de meravelles naturals. Finalment fem el que teniem previst des de bon principi, el treking de la W, perquè la volta sencera al parc "el Circuito" ens demana el doble de dies i el doble de sort amb el temps. Boscos, cascades, llacs ens surten al pas, un paisatge on no es veu la ma de l'home per enlloc, però el que realment ens deixa bocabadats són les immenses moles de granit, esveltes agulles i cims ferestecs colgats de glaceres, essent les Torres del Paine i els Cuernos les joies de la corona.

Els dies són eterns, sempre anem amb la constant sensació de no haver dormit prou, surt el sol a les 5 del matí i marxa a les 10 de la nit. Els dos primers dies pensavem que lo del mal temps patagònic era una mica exagerat, al tercer dia va començar a canviar la nostra opinió i al quart n'estaven completament convençuts, vam patir vents canviants, pluges i fins i tot nevades alternant amb estones de sol en les que et mories de calor. Aquí el barometre és un accesori decoratiu!!! L'espectacle de la sortida de sol a les tres Torres del Paine, així com remuntar la vall del francés sota els imponents Cuernos o la visió del gel continental són la millor recompensa a les hores de caminata amb la motxil·la a l'esquena. Estanys, llacs, pampes, glaceres i una natura canviant conformen un paisatge vibrant de colors que et sorpren a cada jornada. Per cert, hi ha el circuit de la W convencional i el nostre, el convencional acaba sortint força car. Nosaltres hem fet totes les pirules possibles perquè surti millor de preu: allargar jornades de marxa per arribar a zones d'acampada lliures,fer-nos okupes en un càmping i tancar el circuit amb 18km de propina per estalviar-nos el catamarà.

Aquests 5 dies de caminata ens han anat molt bé per tornar a posar-nos en marxa i recuperar el to físic, així com per desestresar-nos de tants preparatius. Ara sense perdre temps anem al Chalten (Argentina) via Calafate. Això sí, abans volem comprovar si la fama del marisc a Puerto Natales és merescuda, ja n'hem tingut prou de sopa de sobre!!!

El Chalten, esperit alpí

El Calafate (Argentina) 3 de febrer del 2005   (6.590 m)

Després d' una intensa setmana al Chalten, un poble que sembla sortit d'una pel.lìcula del Far west, ja tornem a ser al Calafate. si per algo és famosa aquesta regió de la Patagonia és pel seu permanent mal temps, molts escaladors arriben a estar mesos esperant una finestra de bon temps que molt sovint no arriba. Aprofitem els primers dies al Chalten per acabar de recuperar-nos d'un emprenyador refredat record del circuit de Paine. Per no faltar a la tradició el primer trekking el fem a la base del mític Cerro Torre, és quan et trobes a la seva base quan entens perquè és considerada com un dels cims més difícils d'escalar.

Ens contagiem de l'ambient que es viu al campament Bridwell on es reuneix l'elit de l'escalada mundial i això ens fa entrar el neguit d'acometre alguna ascensió per modesta que sigui enmig de tants gegants Projectem dues escalades glacials, la primera a l'agulla Guillaumet, dit i fet al dia següent carreguem sobre les nostres esquenes tot el pes que són capaces de suportar i acometem una dur.a i maca aproximació de més de mil metres de desnivell i uns quants quilómetres, per sort els boscos patagònics tornen a sorprendre'ns i ens fan més grata la travessa. Al despertar del nostre vivac a Piedra Negra la màgia de la muntanya ens envolta un cop més, som al peu d'una glacera, sota un circ d'agulles esmolades i de fons la immensa massa del gel continental. El fred fa que ens posem ràpidament en moviment (-10ºC) i ens dirigim cap al nostre objectiu, però la sort no ens acompanya i a pocs metres de l'inici de la via un incident ens fa recular.

Una inoportuna pedra ha provocat un tall a la ma de la Laura que aconsella donar la volta. "La montaña no ha sido buena contigo" va ser la primera exclamació de l'infermera a l'anar a fer les primeres cures i tenia tota la raó del món. Per sort no ha estat greu, però ara no podrem pensar en enfilar-nos fins d'aquí unes quantes setmanes. Ara bé, en un lloc com aquest i amb un bon temps tan extraordinari (ja són 4 dies de sol i sense vent) fa que sigui impossible quedar-nos quiets, així que fem l'altre gran clàssic de la zona, el trekking del Fitz Roy. L'immensa mole de granit del Fitz no et deixa indiferent i resulta curiós el moviment de gent que hi ha, no parem de creuar-nos amb cordades de diferents nacionalitats que pugen a escalar-lo, s'ha d'aprofitar aquesta inusual finestra de bon temps. La primera impressió que ens va donar el Chalten va ser d'un lloc inhòspit i desagrait, el dia que marxem hem de reconèixer que ha resultat tot el contrari. El darrer dia el dediquem a despedir-nos de les nombroses amistats que hem fet en aquest poblet aquesta darrera setmana i res millor que un bon asado argentino a casa d'un escalador local per segellar el comiat.

Mentres per les finestretes del bus veiem allunyar-se aquestes desafiants agulles granítiques en el nostre record queda present la seva gent que sens dubte donen vida al que sense ells només serien pedres. L'arribada al Calafate ens torna de nou a la civitizació amb tot el que comporta, bancs, botigues, turisme de masses, preus alts... Com a cloenda anem a veure la glacera del Perito Moreno, visita obligada per a tothom que para en aquesta ciutat i com que ens hem adaptat la mar de bé no tenim problemes per fer-nos passar per argentins i així evitar pagar el preu de turista que és el triple de car!! En vista que no podem escalar, sense preses però sense pauses ens dirigim cap a la capital de Xile, Santiago. 

Xile, un pais de contrastos

Santiago de Xile, 9 de febrer del 2005   (9820 km)
No fa ni tres dies que vam abandonar la Patagònia i ja la trobem a faltar, a pesar de la seva duresa es fa estimar. De nou una bona quilometrada, ara ja definitivament rumb al nord. Bariloche és la nostra primera parada, una ciutat turística en un indret privilegiat. Aquí és coneguda com la Suïssa d’Argentina, en part per les seves construccions, en part per la nombrosa colònia centro-europea que hi habita. Malgrat tot nosaltres l’hem rebatejat com “l’Andorra d’Argentina” pels seus opulents comerços i la gentada que trobes al llarg d’un sol carrer.

Amb dos dies de relax als peus del llac Nahuel Huapi ja en tenim més que suficient i tornem a ingresar a Xile direcció Valdivia. Considerada com una de les ciutats més interessants d’aquest país, no pas sense raó, és una ciutat carregada d’història i un colorista moll fluvial amb lleons marins inclosos que li donen la nota de tipisme. Vuit-cents quilòmetres més al nord Santiago de Xile ens sorpren, la primera impressió és que no està al continent adequat. No sembla pas una gran urb sudamericana, és endreçada, neta, moderna i cara, molt cara.

San Jose, el volcà inhospit

Santiago de Xile, 20 de febrer del 2005   (10.130 km)
Hem escollit el Cajon del Maipo, una serralada molt propera a Santiago de Xile, per iniciar la nostra aclimatació a l’alçada. Després d’informar-nos els pics escollits han estat dos, el volcà San José (5.856m) i el Cerro Marmolejo (6.108m). Degut als molts dies que pensem estar aquí a dalt portem un pes considerable, sobretot de menjar, per tant per arribar a l’acollidor refugi Plantat (3.130m) un cavall ens fa un cop de ma (o millor dit d’esquena…) per poder superar els més de mil metres de desnivell que hem de salvar des del punt de sortida. Des del primer moment el San José es veu un pic immens en totes les seves dimensions i amb grans glaceres penjants.

A partir del refugi optem per assolir cada nova alçada en dues etapes, un dia portegem el menjar i el següent la resta de l’equip. Generalment es sol fer aquest cim amb només dos camps d’alçada a partir del refugi, però nosaltres veiem que no aclimatem amb la facilitat que pensavem i optem per fer un campament intermig més. Després de varis dies guanyant alçada cada cop ens sembla més i més gran aquesta immensa mole, molt més que la primera vegada que la vam veure. El terreny pel que avancem és ingrat, un terra volcànic molt pedregós i glaceres plenes de penitents perilloses durant les hores de més calor.

El darrer camp el muntem a la cota 5.000, al bellmig d’una arrodonida aresta, en una petita plataforma on fem entrar la tenda amb calçador. A partir d’aquest moment els dies radiants i serens de bon temps que ens havien acompanyat canvien completament. El dia de cim dubtem si pujar o no, ens fa por baixar i no trobar la tenda fixada únicament sobre petits amuntegaments de pedra volcànica, uns anclatjes massa precaris per la força del vent que bufa. Finalment, tard d’horari, ens decidim a anar cap amunt, la ventisca és considerable i la sensació tèrmica de fred és de molts graus sota zero, en aquestes circumstàncies ens plantem gairebé en la meitat de l’horari habitual al cim ja que no podem fer cap parada durant l’ascenció. La forta olor a sofre ens confima que ja som a dalt, la visió des del cim és impagable i se’ns perd la vista cap a altres horitzons andins. La impressionant imatge del profund cràter dóna per bo tot l’esforç realitzat fins aquí.

Amb les fotos de rigor fetes i abrigats amb tot el que duem a sobre iniciem sense demora el descens cap al camp 3, per sort la tenda ens ha volgut esperar!!!. En vista del canvi de temps ens oblidem d’enllaçar des d’aquí el cim del Marmolejo i baixem sense cap mena de pressa aprofitant així el benefici d’estar alguna nit més a alçada. Tres dies de descans relatiu i ara marxem cap a Mendoza (Argentina) on ens espera un autèntic repte, assolir la màxima alçada d’Amèrica, l’Aconcagua (6.962m) per la via de la glacera del Polacs on esperem que la bona feina feta fins ara doni els seus fruits.

Aconcagua, tant gran, tant lluny, tant dur...

Penitentes (Argentina), 15 de març del 2005  (10.930km)
Després d’una breu estada a Mendoza, parada obligada per tramitar el permís d’ascensió a l’Aconcagua i on coincidim amb un parell més de grups de catalans amb el mateix objectiu tot i que per rutes diferents, ja estem preparats per remuntar la llarga vall del Río Vacas.

L'aproximació són gairebé 60km i uns 2.000m de desnivell repartits en tres jornades a quina d’elles més espectacular. Pesar motxilles, asignar un jove arriero i amunt!

A l’arribada al camp base, Plaza Argentina (4.200m), ens trobem amb que som l’única cordada, això junt amb el fet de parlar la mateixa llengua ens permet aprofitar-nos d’unes comoditats inusuals. Ens dediquem a fer els “porteos” al primer camp d’alçada (C1) situat a 5.000m, fins aquest moment els dies han estat fantàstics i ens trobem en plena forma sense patir el més mínim símptoma del temible mal d’alçada.

Un cop pugem i ens instal·lem al C1 el bon temps del que havíem gaudit comença a canviar poc a poc, per sobre nostre la meteorologia és inestable i decidim esperar a que millori al C1 i no ens equivoquem, al dia següent baixen les cordades que eren al camp 2. Ens posem còmodes i ens disposem a esperar al bon temps sense bellugar-nos del C1. La gent que baixa del C2 ens confirma el que ja temíem, la glacera dels Polacos és en males condicions, les pales de neu s’han transformat en rampes de gel i la ma de la Laura encara s’està recuperant dels 28 punts que porta, tot això junt amb l’insuficient material que duem fa que al final ens decantem per la via normal de la cara est, falsos Polacos.

Al quart dia d’estada al C1 en Josep baixa a Plaza Argentina per deixar el material tècnic i de pas aprofitar per pujar més gas i menjar per si l’espera del bon temps s’allarga molt. De tornada, 200m per sota el C1, es veu atrapat pel “viento blanco”, cops de vent de més de 100km/h i una temperatura de –20ºC fan que trigui més de 2 hores per poder sortir-se’n d’aquest curt i crític tram. Els dies següents són dies durs, la tempesta de vent i neu no ens permet treure el nas de la tenda i el fred es deixa sentir.

Per fi al sisè dia surt el sol i aprofitem per assecar-ho tot i anar amunt cap al C2 a 6.000m, aquest darrer camp es troba situat al bell mig d’una aresta, just al peu de la glacera dels Polacos i protegit precàriament per unes torres de roca.

El cim es veu a tocar, però tan punt cau la nit el vent torna a bufar i de valent. Dormim a batzegades, al matí constatem que el baròmetre a tornat a baixar en picat i la tenda ha quedat malmesa per la forta ventada nocturna que encara dura. Molt a pesar nostre prenem la decisió més prudent, baixar i encertem de ple, tan punt arribem a Plaza Argentina comença a nevar de nou.

La nevada dura dos dies i això acaba amb les nostres esperances i ànims d’intentar el cim. El temps de permís s’esgota i les nostres forces també, per contra el mal temps persisteix. Iniciem el camí de tornada satisfets d’haver fet la feina bé, però en aquests darrers 10 dies ni a nosaltres ni a ningú Aconcagua li va obrir la porta al seu cim.